Qui no ha sentit mai enveja? Ningú, segur...
Enveja sana, dolenta...i es que comença de ben petits, quan vols la joguina que li regalen al teu cosí, quan ets adolescent i vols tenir el cos de la teva companya de classe i quan ets adult i desitjes una altre persona a part/en comptes de la teva..., el cotxe del veí, o la casa del cunyat.
Tu, maleïda enveja, omples de metzina les meves venes mostrant-me miralls de confussió i boirines cobertes de gel. Tu fas que miri al meu voltant amb un prisme desmesurat, translúcid, que fa que tot sembli més gran, més lluent, millor que jo.
1 comentaris:
L'enveja no és res més que el reflexe de la nostra part més dèbil. El voler ser, voler semblar, voler tenir... són estúpides idees produides per un sentiment d'inferioritat. Només nosaltres som capaços de foragitar aquestes idees i sucumbir-nos en el poder del súper jo. JO SÓC, JO SEMBLO.. JO TINC! I será aqui, quan l'enveja quedarà erradicada per l'egocentrisme i d'aquesta manera, tornar a ser nosaltres mateixos. Tot és dins nostre, si ho sabem buscar bé...
Publica un comentari